AUTOR: Molière
DIRECCIÓ: Josep Maria Mestres
ADAPTACIÓ: Sergi Belbel
ACTORS:
Joan Pera
Manu Fullola
Júlia Barceló
Ricard Farré
Josep Minguell
Elena Tarrats
Alba Florejachs
Manel Dueso
Òscar Castellví
Xavi Francés
Escenografia: Pep Duran
Vestuari: María Araujo
Il·luminació: David Bofarull
Espai sonor: Alex Polls
Caracterització: Àngels Palomar-Marqués
Ajudant de direcció: Israel Solà
Ajudant de vestuari: Marian García
Direcció de producció: Amparo Martínez
Cap de producció: Maite Pijuan
Producció executiva: Raquel Doñoro
Regidoria: Blai Pera
Sastressa: Olga Fibla
Perruqueria: Alicia Dvorska
Construcció d’escenografia: Estudi-Taller d’escenografia Jorba-Miró
Tractament pictòric d’escenografia: Taller d’escenografia Jordi Castells
Confecció vestuari: I.T.
Cap tècnic del teatre: Moi Cuena
Premsa: Anna Casasayas i Marta Ferrà Màrqueting i comunicació: Publispec
Disseny gràfic: Santi&Kco
Producció: Focus
Vidu i terriblement avar, Harpagon vol casar la seva filla Elisa amb Anselm, vell i ric, disposat a prendre-la sense dot, però Elisa vol casar-se amb Valeri, que ha aconseguit entrar a la casa d’Harpagó contractat com a intendent. Al mateix temps, Harpagon i el seu fill, Cleante, rivalitzen per l’amor de Mariana. Per ajudar el seu amo, el criat de Cleante, l’Escletxa, roba l’or d’Harpagon. Acusat en fals, Valeri revela el seu amor per Elisa. Aquest tradicional recurs de la confessió acaba desfent el nus de tota la intriga: Anselm descobreix que Mariana i Valeri són els fills que creia perduts en un naufragi. Al final, ambdues parelles de joves podran casar-se i Harpagon quedarà satisfet de recuperar el seu preuat or.
En aquesta comèdia, Molière utilitza tots els ressorts de l’humor:el personatge còmic d’Harpagon (el còmic de la situació) i, per descomptat, la comicitat de les paraules i els gestos, heretats de la farsa i del ball que l’autor coneixia molt bé. A més de triomfar, l’amor i la joventut se’n riuen de l’autoritat que vol casar-los en contra dels seus desitjos.
Viudo y terriblemente avaro, Harpagon quiere casar a su hija Elisa con Anselm, viejo y rico, dispuesto a tomarla sin dote, pero Elisa quiere casarse con Valeri, quién ha conseguido entrar a la casa de Harpagon contratado como intendente. Al mismo tiempo, Harpagon y su hijo, Cleante, rivalizan por el amor de Mariana. Para ayudar a su amo, el criado de Cleante, l'Escletxa, roba el oro de Harpagon. Acusado en falso, Valeri reconoce su amor por Elisa. Este tradicional recurso de la confesión acaba deshaciendo el nudo de toda la intriga: Anselm descubre que Mariana y Valeri son los hijos que creía perdidos en un naufragio. Al final, ambas parejas de jóvenes podrán casarse y Harpagon quedará satisfecho de recuperar su preciado oro.
En esta comedia, Molière utiliza todos los resortes del humor: el personaje cómico de Harpagon (el cómico de situación) y, por supuesto, la comicidad de las palabras y los gestos, heredados de la farsa y del baile que el autor conocía muy bien. Además de triunfar, el amor y la juventud se ríen de la autoridad que quiere casarlos en contra de sus deseos.